Les polítiques d’habitatge a tots els països presenten dos problemes. El primer, la seva complexitat, ja que conjuguen el foment de nova oferta en propietat i en lloguer amb el subsidi als demandants amb baixos nivells d’ingressos familiars, la qual cosa implica coordinació en finançament i pressupostos públics i fiscalitat. Segon, les polítiques d’habitatge són cares, molt cares, consumeixen molts recursos públics i privats, i s’han de mantenir molts anys.
A Alemanya i Gran Bretanya la despesa social en habitatge supera l’1% del producte interior brut (PIB). A casa nostra representa el 0,01% del PIB. A França suma 35.000 milions d’euros el 2019. El 2018, la despesa prevista als Pressupostos de l’Estat espanyol per a polítiques d’habitatge és de 360 milions d’euros.
No és d’estranyar doncs que a casa nostra la política d’habitatge no sigui alguna cosa més que un programa de bones intencions, sense resultats significatius. Mentre creixen les situacions d’emergència social no creix el parc d’habitatges, i es vol traspassar la responsabilitat de la situació als propietaris privats.
Inactivitat real de les administracions en urbanització de sòl; de construcció de nou habitatge social; foment de la rehabilitació… Estem en un entorn de declaracions demagògiques i de creixent desgovern al carrer, com bé demostra la deriva del fenomen de l’ocupació d’habitatges cap a situacions totalment delictives.
Les referències puntuals a París o Berlín, presentades al marge del conjunt d’instruments de polítiques d’habitatge que aquestes ciutats han implementat dins del marc de la política estatal, són utilitzades per proposar mesures amb una exclusiva voluntat electoral, i que sovint dificulten l’activitat privada en lloguer i en promoció de nous habitatges.
Per contribuir a un debat més seriós, la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona publicarà al gener dossiers sobre la política d’habitatge a Alemanya, França i Gran Bretanya, amb especial referència a Berlín, París i Londres.
Aquest article ha estat publicat com a editorial a la Revista de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona.
Davant l’incompliment de pagament dels rebuts de lloguer per part d’un arrendatari és ben segur que algun arrendador hagi considerat donar de baixa els subministraments, com a mesura forçosa i per tal d’aconseguir cobrar el deute del llogater. No obstant això, convé saber que no és legal tallar els subministraments a un arrendatari. En el […]
...
En els darrers dos anys totes les poblacions gironines analitzades han registrat el seu màxim històric del preu del lloguer. A la ciutat de Girona el lloguer ha pujat un 5,9%, a Figueres el preu del lloguer és un 9% més alt que fa un any i a Olot ha crescut gairebé un 6%. La […]
...
Per tal que entri en vigor aquesta regulació, farà falta que el Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana la publiqui al BOE La Generalitat dona un nou pas en la regulació dels preus de lloguer. Com ja vam comentar en aquest article, s’amplia en 31 el nombre de municipis afectats per la regulació de preus a […]
...
El Ministeri de Consum està plantejant una sèrie de mesures que cerquen l’eliminació de la publicitat de pisos turístics il·legals a plataformes d’Internet i la limitació dels lloguers i l’aplicació de l’IVA en l’activitat de pisos turístics a Espanya. Així ho ha manifestat recentment en Pablo Bustinduy, ministre de Drets Socials, Consum i Agenda 2030. […]
...