La crisi de l’habitatge a Espanya exigeix accions reals i immediates

Article de Josep María Font, president de la Confederació de Cambres de la Propietat Urbana

Ja fa més d’una dècada que els preus dels habitatges a Espanya no han deixat d’augmentar. Concretament, l’Índex de Preus de l’Habitatge (IPV) de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) indica que els preus han crescut sense aturador des de l’any 2014, és a dir, portem dotze anys de pujades. I, encara més preocupant, és que el 2025 l’increment ha estat del 12,7%. Des que l’INE recull aquesta estadística, l’any 2007, mai no s’havia vist un augment de dos dígits.

La crisi de l’habitatge s’ha convertit en un problema estructural de la nostra societat. Les principals ciutats espanyoles estan al límit de la seva capacitat actual. L’oferta disponible és insuficient per a la gran demanda existent. Aquesta situació, atenent la llei de l’oferta i la demanda, implica que el preu del bé, en aquest cas dels pisos, augmenti de manera significativa.

L’encariment constant de l’habitatge no només està limitant l’accés a una llar, sinó que també té conseqüències profundes en la vida quotidiana de les famílies. Per exemple, els joves cada vegada tenen més dificultats per trobar habitatge, cosa que es tradueix en una emancipació més tardana, un ajornament del moment de formar la seva pròpia família o, simplement, es veuen obligats a compartir habitatge amb familiars o amics durant més temps, afectant de manera directa la seva autonomia i els seus projectes vitals.

D’altra banda, aquesta pujada dels preus també està exercint pressió sobre els pressupostos familiars, reduint l’estalvi disponible i el consum en altres sectors. A més, uns preus tan elevats als principals nuclis urbans estan obligant moltes persones a buscar oportunitats d’habitatge en zones més allunyades del centre, fet que representa, en molts casos, afrontar reptes laborals i/o patir les deficiències dels sistemes actuals de transport públic.

La solució a aquest problema no és senzilla, però és d’una necessitat imperiosa afrontar-lo tenint en compte les fallades estructurals de les polítiques públiques.

Davant aquest panorama actual, el Parlament Europeu va presentar un informe amb algunes mesures clau per poder resoldre aquest problema. Un document en què, amb el suport de la majoria de l’arc parlamentari, s’aconsegueix mantenir un equilibri raonable entre la funció social de l’habitatge i el respecte a la propietat.

Entre les mesures exposades hi ha la protecció dels drets de la propietat privada, el respecte al principi de subsidiarietat, l’equilibri entre sostenibilitat i viabilitat econòmica i l’impuls a l’oferta d’habitatge.

Cal fomentar l’oferta d’habitatge, tant de protecció oficial com lliure. Aquest pas, tot i que lògic, requereix diversos aspectes clau, com ara la simplificació administrativa, l’acceleració dels permisos de construcció i el suport de totes les parts implicades per renovar el parc immobiliari.

Els problemes no se centren únicament en els mercats de compravenda d’habitatges, també els trobem en el lloguer. Per això, garantir i protegir la propietat privada és clau. Respectar els drets dels propietaris i dels llogaters farà possible que hi hagi mercats de lloguer estables i sostenibles a llarg termini. Els continus canvis legislatius i la creixent intervenció en el mercat que estem vivint estan generant incertesa i, precisament, l’efecte contrari: molts propietaris opten per retirar els seus pisos del mercat, fet que dificulta l’accés de les persones a l’habitatge.

Pel que fa al principi de subsidiarietat, és important destacar que l’habitatge ha de ser, principalment, una competència dels Estats membres i de les autoritats regionals i locals. Això significa que les decisions sobre polítiques d’habitatge s’han de prendre tan a prop com sigui possible de les persones que se’n veuran directament afectades, adaptant-se a les necessitats concretes de cada territori. D’aquesta manera, mentre que la Unió Europea pot establir directrius generals i bones pràctiques, la planificació urbanística, la regulació del lloguer i les polítiques de promoció d’habitatge protegit depenen fonamentalment de cada regió i municipi, i és necessari i urgent garantir una coordinació entre les diferents administracions per tal d’aconseguir una gestió més eficaç i sensible a les particularitats i necessitats locals.

Al mateix temps, l’esmentat informe del Parlament Europeu posa de manifest que és necessari mantenir un equilibri entre sostenibilitat i viabilitat econòmica. La transició cap a habitatges més eficients energèticament és imprescindible, però planteja un repte: adaptar el parc immobiliari més antic sense que el cost sigui inassumible per als propietaris. Garantir que aquestes millores siguin econòmicament viables és clau perquè la modernització dels habitatges no es converteixi en un obstacle per a l’accés a l’habitatge ni per a l’estabilitat del mercat.

Les mesures introduïdes pel Parlament Europeu en el seu informe han de ser un referent per a Espanya i, lluny de quedar-nos al marge, han d’impulsar un canvi radical en la dinàmica política orientat a assolir un gran acord nacional que impulsi solucions realistes i sostenibles a llarg termini.

Un altre aspecte molt important del nostre mercat, permanentment polaritzat per la confrontació entre “propietaris especuladors” i “llogaters vulnerables”, és tenir present que milions d’habitatges pertanyen a petits propietaris i que qualsevol solució real per millorar l’accés a l’habitatge ha de comptar amb ells com a part activa de l’estratègia.

En definitiva, garantir l’accés a l’habitatge requereix un enfocament integral: política activa de generació d’oferta, estabilització de la regulació dels mercats de compravenda i lloguer, seguretat jurídica, modernització sostenible del parc immobiliari i implicació dels petits propietaris. Per això, des de la Confederació de Cambres de la Propietat Urbana reiterem el nostre compromís de continuar col·laborant amb les institucions europees, nacionals i locals per impulsar polítiques d’habitatge equilibrades, que permetin ampliar l’oferta d’habitatge assequible, afavorir la inversió a llarg termini i garantir la seguretat jurídica de propietaris i llogaters.”