L’actual política d’habitatge provoca que els petits propietaris no posin els habitatges a lloguer

S’intensifica l’escassetat d’habitatge aportat pels petits propietaris, que representen un 90% del parc d’habitatges de lloguer.

Des de la Cambra de la Propietat Urbana de Girona alertem que les dades confirmen que l’oferta d’habitatge de lloguer no para de disminuir i, com a conseqüència, augmenta la dificultat d’accés a l’habitatge. L’escassa oferta i la gran demanda provoca que la situació es converteixi en una subhasta en la qual els més perjudicats són les economies més febles. . Aquestes tampoc troben solucions en habitatge social, ja que des de fa dècades no se’n construeix, ni de públic ni de privat.

L’accés a l’habitatge de lloguer s’ha convertit en un dels majors problemes socials per l’escassetat d’oferta, que alhora empeny els preus a l’alça.

Des d’un inici, les administracions han optat per crear un enfrontament amb els arrendadors, ja siguin petits o grans, amb una inacabable bateria de disposicions perjudicials per als interessos dels propietaris i traslladant als privats la labor social que correspon a l’administració.

El resultat és clar: el problema de l’accés a l’habitatge, lluny d’arreglar-se, empitjora perquè els arrendadors estan optant per vendre els seu immobles. Una opció que no només es produeix en els petits propietaris, sinó que veiem a la premsa com els grups inversors que havien optat per crear carteres d’habitatges de lloguer a Catalunya actualment se n’estan desprenent.

Les aportacions dels petits propietaris representen més del 90% del parc d’habitatges de lloguer.

En aquest sentit, són molts els factors que desincentiven als arrendadors a seguir amb la seva activitat. Entre aquests, hi ha la perpetuació de les situacions d’ocupació amb llargues tramitacions judicials i el cost que representa.  També té una afectació la regulació de preus amb una metodologia que crea situacions discriminatòries o la declaració de zones de Mercat Tensionat pel 87% del parc immobiliari aplicant les mateixes mesures de contenció de rendes a poblacions petites que a Barcelona, on es triplica el preu del lloguer. La reducció en les bonificacions en l’IRPF i la pretesa eliminació dels arrendaments de temporada, amb un règim sancionador amb sancions completament desmesurades que poden arribar als 900.000€ són altres dels motius que desincentiven als arrendadors.

Per la seva banda, els petits propietaris arrendadors, titulars de cinc habitatges, incloent-hi els del seu propi ús i una possible segona residència, queden incorporats en les majors limitacions que s’apliquen als anomenats grans tenidors. Fet que provoca una major restricció de preus, el lloguer social obligatori en els supòsits d’impagaments i d’ocupació i una fiscalitat especialment dura duplicant els percentatges de l’ITP per les adquisicions dels grans tenidors, entre altres mesures.

Un altre factor que incideix negativament sobre els preus dels lloguers és l’excés de fiscalitat que el sector immobiliari pateix a Espanya i encara més agreujat a Catalunya. Un recent estudi del Instituto de Estudios Económicos xifra en el 30,3% la fiscalitat sobre la rendibilitat d’un habitatge en propietat que passa a ser del 44% pels immobles destinats a lloguer, prenent en consideració la diversitat d’impostos que l’afecten tals com l’ICIO, l’ITP, l’IVA, la Plusvàlua Municipal i l’IRPF. Aquest estudi, que comprèn tots els països de l’OCDE, situa la càrrega impositiva a Espanya en un 30,3% . És la segona més elevada a nivell mundial només per sota del Canadà amb un 38,9% i a una gran diferència de la mitjana europea que se situa en el 6,5% o la mitjana de la OCDE que és del 9,7%.

Per a pal·liar el problema de l’habitatge calen les aportacions de tots els agents:

Les administracions amb la creació d’habitatge social, les entitats sense ànim de lucre que durant molts anys han creat habitatge social i el sector privat que, incentivat, pot aportar nombrosos habitatges nous al mercat de lloguer i també les aportacions dels petits propietaris que ja hem comentat que representen més del 90% del parc d’habitatges de lloguer.

És urgent un canvi en la política d’habitatge.

S’ha de deixar de mirar als propietaris com l’enemic, com els culpables de l’actual precarietat del mercat de l’habitatge. Els propietaris s’han convertit en els destinataris d’una multiplicitat de regulacions, limitacions i sancions tot immers en un escenari d’inseguretat jurídica. Cal impulsar iniciatives incentivadores per aconseguir que tots els propietaris, des dels més petits a les empreses amb major potencial, aportin el major nombre d’habitatges possible al mercat de lloguer d’una manera sostinguda en el temps per assolir els objectius d’incrementar l’oferta.

Disminuint l’escassetat d’immobles de lloguer es normalitzaran els preus dels arrendaments.