La indeterminació del procediment dóna vida al fenomen ocupa

Fins que no es determini un procediment d’urgència per a resoldre aquest fenomen, es seguiran ocupant immobles.

La manca d’eficàcia de les actuals disposicions civils i penals està provocant que l’ocupació il·legítima d’habitatges no pari de créixer i així ho ratifiquen les dades estadístiques que surten publicades als mitjans. A això cal sumar-hi la incapacitat de les administracions de donar solucions a la necessitat d’habitatge, especialment pels col·lectius més vulnerables.

Sota el paraigües de l’ocupació d’habitatges s’hi aplega una diversitat de situacions. En quant als ocupants, poden ser des de famílies necessitades fins a actuacions de màfies que fan negoci amb elles, o ocupacions delinqüencials amb activitats delictives com el narcotràfic o la prostitució. Pel que fa als propietaris, també hi ha una casuística diversa, incloent persones físiques a qui li ocupen el seu propi habitatge, una propietat familiar o la segona residència, com també entitats bancàries i els popularment anomenats fons “voltors” immobiliaris.

La diversitat de perfils tant dels ocupes com del propietaris, ara per ara, es tradueix en procediments diferents i complexos que, sumat a la coneguda lentitud de l’administració de justicia, té com a resultat el desemparament del dret de propietat reconegut a la Constitució. Aquesta dificultat per resoldre totes les situacions, necessita d’un nou enfocament decidit, una legislació clara i especifica de protecció del dret a la propietat, que no ha d’anar en perjudici de la resolució àgil de les situacions de vulnerabilitat en l’accés a l’habitatge.

La prioritat dels propietaris no és altra que recuperar el seu habitatge, sigui per la via penal o per la via civil, la que sigui més rapida i menys costosa. Una solució ràpida de les ocupacions il·legals eliminaría totalment aquesta pràctica i les necessitats d’habitatge es canalitzarien cap a les administracions. És a les administracions, i no als propietaris particulars, a qui pertoca verificar quines son les situacions de vulnerabilitat habitacional i donar les solucions adients als afectats.

En els últims dies, la instrucció de la Fiscalia General de l’Estat sobre criteris d’actuació en relació a la sol·licitud de mesures cautelars en els supòsits d’ocupació o el protocol d’actuació del Ministeri d’Interior adreçat a les policies, segueix discriminant els diferents supòsits d’ocupació i sense donar una resposta contundent i efectiva a tots els suposits.

Val a dir que les esmentades directrius venen a esvair alguns dubtes i determinen de forma clara la desocupació immediata per part de la policia, només per aquells supòsits de flagrant delicte. Les fiscalies demanaran el desallotjament, com a mesura cautelar, en els supòsits de violació de domicili, sigui l’habitatge habitual o segones residencies. Si no es tracta d’habitatge habitual, els criteris per a demanar el desallotjament com a mesura cautelar, ja són més restrictius, quedant-ne fora molts supòsits. També queden exclosos tots els immobles de persones jurídiques de qualsevol tipus.Els propietaris, no troben en aquets procediments penals, ni tampoc en els civils l’empara efectiva al seu dret de propietat, que es veu vulnerat durant molts mesos, i a més es veuen obligats a afrontar els costos dels procediments judicials, i sovint la costosa factura que es desprèn dels desperfectes en l’habitatge.

Es fa precís comptar el més aviat possible, no tan sols amb una legislació adequada, sinó també amb un procediment efectiu que comporti els desallotjaments immediat de les ocupacions il·legítimes, i alhora una política efectiva per part de l’Administració que doni resposta adequada a la necessitat d’habitatge per aquelles famílies més desfavorides. En aquest sentit donem tot el nostre recolzament a la proposta del Col·legi d’Advocats de Barcelona, qui acaba de presentar una proposta de reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal per tal d’oferir als jutges una base legal que els permeti decretar el desallotjament immediat de tots aquells ocupants que no puguin demostrar la seva relació jurídica amb l’immoble.