Una nova sentència avala que no s’ha de pagar la plusvàlua si es perden diners

El Tribunal Suprem ha dictat recentment una nova sentència que deixa molt clar que no s`ha de pagar la plusvàlua municipal (Impost sobre l`Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana) en els casos que es pot acreditar que hi ha hagut una manifesta pèrdua de valor del terreny  entre el moment que es va comprar la finca i quan es ven (quan es fa aquesta segona operació és quan el venedor hauria de pagar la plusvàlua). La sentència deixa molt clar que el que es vol gravar amb l’impost és la riquesa consistent, precisament, en l`increment de valor que han tingut els terrenys durant el temps que aquests han estat en mans del contribuent.

Estem fent referència a la sentència dictada per la Sala del Contenciós-Administratiu, Secció Segona. Sentencia núm. 1.601/2018. Data de la sentencia: 08/11/2018.

Ara bé, els requisits que s’exigeixen al contribuent que vol justificar que no s’ha generat una plusvàlua, segons la mateixa sentència, són:

1.-Li correspon a l`obligat tributari (és a dir, al contribuent) provar i, per tant, demostrar, que no hi ha hagut increment de valor del terreny (la resolució judicial diu textualment: “pesa sobre el legalmente considerado como sujeto pasivo la carga de acreditar la inexistencia de un aumento real del valor del terreno en la fecha de devengo del IIVTNU” )

2.-Per tal d`acreditar que no hi ha dret municipal a plusvàlua, el contribuent podrà oferir qualsevol mena de prova (com podria ser, per exemple, acreditar la diferència entre el valor d’adquisició i el de transmissió, que queda recollit en les respectives escriptures notarials; o una prova pericial… o qualsevol altre mitjà de prova que permeti posar de manifest la disminució de valor).

3.-Una vegada el contribuent ha aportat les proves necessàries, serà l’Administració la que haurà de tenir proves suficients per anar en contra del que hagi pogut acreditar el contribuent; i, si les postures són divergents, evidentment al final seran els tribunals de justícia els que hauran de valorar totes les proves, per tal de determinar si s’ha generat, o no, plusvàlua, cosa que genera l’obligació de pagar l’Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana.

Per tant, la conclusió evident d’aquesta sentència és que el contribuent (subjecte passiu de l’impost ) ha de poder acreditar, amb proves suficients, que no hi ha hagut increment de valor en la venda del terreny respecte de quan el va comprar, si vol evitar haver de pagar l’impost en qüestió.

Si no es pot demostrar que no s’ha generat plusvàlua, perquè ha succeït precisament el contrari (és a dir que amb la venda el propietari ha guanyat diners respecte del moment de la compra), sí que s’haurà de pagar aquest impost.

Perquè hi hagi l’obligació de pagar l’impost, segons el Tribunal (que ha fallat el mateix en alguna altra sentència anterior)r, hi ha d’haver hagut un increment de valor, una plusvàlua real i efectiva.

El Tribunal Suprem deixa constància, també, que pels casos en què ja s’hagi pagat l’impost, tindrem el mateix dret a demanar que s’anul·li la liquidació efectuada i, per tant, també a presentar una sol·licitud de rectificació de l’autoliquidació (si es va fer d’aquesta manera), reclamant el reconeixement del dret a la devolució dels ingressos indeguts; sempre, això sí, que no ens hagi prescrit aquest dret, fet que es produeix si ha transcorregut un termini superior als quatre anys des que es va efectuar el pagament.