La propietat compartida com a solució pels desnonaments hipotecaris

Ara farà un any es va introduir al Codi Civil Català una nova figura de propietat pels immobles, anomenada propietat compartida. A la propietat compartida coexisteixen el propietari venedor i un propietari adquirent de l’habitatge, el qual abona periòdicament una quantitat a compte del cost total de l’immoble i a més regularment adquireix una quota addicional de copropietat, fins que amb el pas del temps disposa de tota la propietat. Les parts pacten un període per executar el total de l’operació i la quota que es paga addicionalment. A tots el efectes el propietari adquirent té l’ús exclusiu de l’habitatge i exerceix els drets i obligacions pròpies del propietari.

El nou adquirent es troba en una situació on d’una banda és propietari de la quota comprada en cada moment d’aquest període i per l’altra part paga un “lloguer” per la part de copropietat que encara no ha adquirit, import que s’anirà reduint any a any atès que la seva quota de copropietat es va incrementant any rere any, mentre que es redueix proporcionalment la quota de copropietat del “propietari venedor“.

Qui actua com a propietari amb totes les seves competències és el “propietari adquirent “, mentre que el propietari venedor queda en un segon pla. En el fons, el “propietari venedor” funciona com un banc que proporciona finançament a l’adquirent. En certa manera, la figura de la hipoteca la substitueix la retenció d’una quota de la propietat. El “propietari venedor” cobra anualment un espècie de “lloguer“ de la part de propietat que reté i cobra cada any una part de la copropietat que transmet aquell any. El fet que el propietari adquirent actuï com a propietari de fet, comporta l’exercici dels seus drets i obligacions, entre les quals hi ha la de pagar les corresponents despeses inherents a la propietat.

La crisi econòmica ha comportat que molts dels adquirents d’habitatges estiguin en fase de desnonament en no poder complir amb les obligacions hipotecaries vinculades a la compra de l’habitatge, i en conseqüència es veuen abocats a perdre’l després d’anys pagant la corresponent hipoteca -potser n’han pagat ja el 40 %, el 50 %  o fins i tot més. Per tant aquests propietaris no tant sols perden l’habitatge sinó també els diners invertits fins al moment.

També és evident que les circumstàncies personals i laborals són canviants i el fet de no poder fer front avui a la hipoteca no exclou que d’aquí a un període de 3, 4 o 5 anys no es pugui revertir la situació econòmica de molts dels avui afectats per l’impagament de la seva hipoteca.

Potser si posem en relació la nova figura de la propietat compartida i la situació d’incompliment de les obligacions hipotecaries, en determinats supòsits es podria convertir en una sortida pels deutors, que  veurien reconeguda la part de l’adquisició que ja tenen pagada i passarien a pagar un lloguer corresponent a la part pendent d’adquirir. La solució permetria que l’afectat no perdés el seu habitatge i establir unes noves condicions d’adquisició més flexibles i adequades a les seves circumstàncies econòmiques personals, sigui un 5% d’adquisició anual, sigui un 10 %, etc…

Segur que trobaríem un bon nombre de casos de persones que no poden complir les seves obligacions hipotecaries que podrien acollir-se a aquesta solució. Salvaríem més d’una família i sortejaríem una situació desesperada. Ara bé, per fer-ho possible sempre serà indispensable comptar amb la predisposició d’ambdues parts.