La llei catalana contra els desnonaments, vigent després de dos anys de suspensió pel Tribunal Constitucional

La llei catalana contra els desnonaments continua vigent després de dos anys de suspensió pel Tribunal Constitucional. El Consell de Ministres del 2 de novembre passat va acordar desistir dels recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica (que va ser aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya el 23/7/2015) en allò que es refereix a tres grans eixos. En primer lloc, s’ha recuperat la mediació amb grans tenidors i famílies afectades per poder desplegar-la en la seva màxima intensitat; també s’ha recuperat el reallotjament obligatori per part de grans tenidors a les famílies en risc de ser desnonades i la capacitat per expropiar els habitatges de grans tenidors –no particulars- que els tinguin buits durant més de dos anys.

En aquest sentit, recordem les obligacions que imposa a determinats propietaris en relació als desnonaments per impagament de lloguer.

Abans d’interposar qualsevol demanda judicial d’execució hipotecària o de desnonament per impagament de lloguer, el demandant ha d’oferir als afectats una proposta de lloguer social, si el procediment afecta persones o unitats familiars que no tinguin una alternativa d’habitatge pròpi i que es trobin dins els paràmetres de risc d’exclusió residencial que defineix aquesta llei, la qual cosa ha de comprovar el mateix demandant, que ha de requerir prèviament la informació als afectats sempre que es doni un dels dos supòsits següents:

a) Que el demandant sigui persona jurídica que tingui la condició de gran tenidor d’habitatge.

b) Que el demandant sigui persona jurídica que hagi adquirit després del 30 d’abril de 2008 habitatges que siguin, en primera o en ulteriors transmissions, provinents d’execucions hipotecàries, provinents d’acords de compensació de deutes o de dació en pagament o provinents de compravendes que tinguin com a causa la impossibilitat de retornar el préstec hipotecari.

S’entén que són grans tenidors d’habitatges les persones jurídiques següents:

a) Les entitats financeres, les filials immobiliàries d’aquestes entitats, els fons d’inversió i les entitats de gestió d’actius, inclosos els procedents de la reestructuració bancària, d’acord amb la legislació mercantil.

b) Les persones jurídiques que, per si soles o per mitjà d’un grup d’empreses, siguin titulars d’una superfície habitable de més de 1.250m2, amb les excepcions següents:

1r. Els promotors socials a què fan referència les lletres a i b de l’article 51.2 de la Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge.

2n. Les persones jurídiques que tinguin més d’un 15% de la superfície habitable de la propietat qualificat com a habitatges amb protecció oficial destinats a lloguer.

Es considera que les persones i unitats familiars es troben en situació de risc d’exclusió residencial sempre que tinguin uns ingressos inferiors a 2 vegades l’indicador de renda de suficiència (IRSC), si es tracta de persones que viuen soles, o uns ingressos inferiors a 2,5 vegades l’IRSC, si es tracta d’unitats de convivència, o uns ingressos inferiors a 3 vegades l’IRSC, en cas de persones amb discapacitats o amb gran dependència. En el cas que els ingressos siguin superiors a 1,5 vegades l’IRSC, cal un informe dels serveis socials que acrediti el risc d’exclusió residencial.

Perquè la proposta pugui ésser considerada de lloguer social ha de complir els requisits següents:

a) Ha de fixar rendes que garanteixin que l’esforç pel pagament del lloguer no superi el 10% dels ingressos ponderats de la unitat familiar, si estan per sota del 0,89 de l’indicador de renda de suficiència (IRSC), o el 12% dels ingressos ponderats de la unitat familiar, si estan per sota del 0,95 de l’IRSC, o el 18% dels ingressos ponderats de la unitat familiar, si són iguals o superiors al 0,95 de l’IRSC.

b) Ha d’oferir preferentment l’habitatge afectat pel procediment o, alternativament, un habitatge situat dins el mateix terme municipal, llevat que es disposi d’un informe dels serveis socials municipals que acrediti que el trasllat a un altre terme municipal no ha d’afectar negativament la situació de risc d’exclusió residencial de la unitat familiar.

c) Ha d’ésser per a un període de com a mínim tres anys.