La Legítima i els drets al Cònjuge

Podem nomenar hereu lliurement a qui vulguem ?

Tenen dret els nostres familiars directes a una part del patrimoni que deixem quan ens morim ?

Que és desheretar ?

Quin dret li queda al cònjuge ?

D’entrada podem afirmar que qualsevol pot deixar els seus béns, a través de l’atorgament d’un testament, a qui vulgui; sigui, o no, un familiar directe.

No obstant, en el Llibre Quart del Codi Civil de Catalunya ( igual que succeeix en el dret espanyol ) la institució de la LEGÍTIMA constitueix un límit a aquesta llibertat de testar.

Això vol dir que, si en el nostre testament no deixem res pels nostres legitimaris, la Llei els hi permet reclamar el seu dret (a menys, és clar, que abans de la mort del causant, aquest ja els hi hagués fet donacions en vida, que es podran tenir en compte com avançaments de la legítima que els hi correspondria en el moment de la mort del causant; donacions com podrien ser, a títol d’exemple, les fetes als fills per a adquirir el primer habitatge o per emprendre una activitat que els proporcioni independència personal o econòmica )

Son legitimaris legals: tots els fills del causant, per parts iguals; o, si no n’hi ha, els progenitors del causant

El termini legal per a reclamar una legítima és de deu anys (si bé, quan qui l’ha de pagar és un progenitor del legitimari, el termini no comença a comptar sinó a partir de la mort d’aquest progenitor)

En el cas dels descendents, si moren sense haver-la reclamat, el seu dret passa als seus hereus. En canvi, en el cas dels progenitors, si no ho reclamen durant la seva vida, el dret es perd.

Es pot privar a un legitimari del seu dret legal a la legítima si el DESHERETEM; desheretar, doncs, esdevé sinònim de privació del dret a la legítima.

El desheretament, que s’ha de fer en testament, es pot fer si concorre alguna de les causes legals per fer-ho, como són:

la denegació d’aliments al testador o al seu cònjuge o convivent en parella estable, o als ascendents o descendents del testador, en els casos en què hi ha l’obligació legal de prestar-los-en; el maltractament greu al testador, al seu cònjuge o convivent en parella estable, o als ascendents o descendents del testador; la suspensió o la privació de la potestat que corresponia al progenitor legitimari sobre el fill causant o de la que corresponia al fill legitimari sobre un nét del causant, en ambdós casos per causa imputable a la persona suspesa o privada de la potestat; així com l’absència manifesta i continuada de relació familiar entre el causant i el legitimari per causa exclusivament imputable a aquest darrer.

D’altra banda, si bé no és legitimari, el cònjuge vidu o el convivent en parella estable que, amb els béns propis, els que li puguin correspondre per raó de liquidació del règim econòmic matrimonial i els que el causant li atribueixi per causa de mort o en consideració a aquesta, no tingui recursos econòmics suficients per a satisfer les seves necessitats té dret a obtenir en la successió del cònjuge o convivent premort el que s’anomena la QUARTA VIDUAL.

La quarta vidual és la quantitat que li calgui per a atendre les seves necessitats, fins a un màxim de la quarta part de l’actiu hereditari líquid, calculat d’acord amb el que estableix la Llei; que estableix que per a determinar les necessitats del cònjuge o del convivent creditor, s’ha de tenir en compte el nivell de vida de què gaudia durant la convivència i el patrimoni relicte, i també la seva edat, l’estat de salut, els salaris o rendes que estigui percebent, les perspectives econòmiques previsibles i qualsevol altra circumstància rellevant.

Aquesta quarta vidual es pot reclamar sempre que calgui per a cobrir les necessitats vitals del vidu o del convivent i no es poden imputar a la quantia de la quarta els béns propis d’aquest, els que rebi per liquidació del règim econòmic, els que li puguin ésser atribuïts per causa de mort ni, menys encara, els seus ingressos presents o futurs. Lògicament, la tinença d’un patrimoni, l’adquisició de béns per algun títol hereditari i la perspectiva de futurs ingressos incideixen en els recursos de què hom disposa per a satisfer les pròpies necessitats i, per tant, mediatament, repercuteix en el reconeixement del dret a la quarta i en el seu import.

En consonància amb el caràcter finalista d’aquesta atribució patrimonial, la Llei estableix que la quarta vidual s’extingeix si el vidu o el convivent mor sense haver-la reclamada.

Elena Vila, advocada de La Cambra de la Propietat Urbana de Girona