La Cambra de la Propietat Urbana de Girona fa cent anys. 4/10

Interior del saló de sessions de la Cambra de la Propietat Urbana de Girona. Presideix el saló un retrat d’Alfons XIII. Foto: Ajuntament de Girona. CRDI (Foto Lux)

Amb motiu del centenari de la Cambra de la Propietat Urbana de Girona anirem publicant de forma periòdica el relat de la nostra història. En aquest quart text parlem de la seu dels inicis de l’entitat i la seva consolidació. Esperem que sigui del vostre interès.

Els inicis (II): La consolidació

Ben aviat els homes de la Cambra de la Propietat van veure que necessitaven una seu pròpia. Les actes tant de la junta de govern com del plenari reflecteixen des de les primeres reunions aquest desig que, a mesura que anaven creixent els serveis que s’oferien als associats, es convertia en necessitat.

El Reial Decret de creació de les cambres les facultava a intervenir en tot allò que fes referència a la propietat urbana davant de qualsevol administració, ja fos municipal, provincial o estatal (en aquest cas, mitjançant un organisme creat per a agrupar-les). Ja en les primeres setmanes es van veure obligats a defensar la prerrogativa de què gaudien: Primer, davant de l’Ajuntament de Girona. Havia aprovat l’alineació del carrer Nou del Teatre i no els havia consultat. Després, davant del jutge de primera instància: La Cambra li va enviar una queixa contra el jutge municipal, que era l’autoritat davant de la qual es dirimien els conflictes entre llogaters i propietaris. I és que no havia admès els dos representants de la Cambra en el tribunal que havia de veure els eventuals desnonaments, tot i la normativa que així ho assenyalava.

El pressupost del primer exercici econòmic, el de 1920-1921, era de 8.767,99 pessetes, un pressupost que es va haver de refer ja que el ministeri que l’havia d’aprovar, el de Foment, el va retornar sense la corresponent aprovació. Conforme passaven els anys creixia tant el pressupost i el nombre d’empleats com els serveis que s’oferien. Una de les preocupacions en una ciutat on el dèficit d’habitatges de lloguer ha esdevingut crònic, va ser impulsar la creació d’una “borsa de propietaris” amb els pisos que s’oferien.

Cada dia que passava, l’entitat s’anava consolidant i participava activament en la defensa dels drets dels propietaris: presentava al·legacions i recursos davant l’ajuntament en qüestions urbanístiques, de taxes i arbitris, contra l’augment de la contribució o contra la brutícia dels carrers. Una de les qüestions que més estudis, reclamacions, treballs i reunions van ocupar la feina dels primers anys va ser la que estava relacionada amb la portada i subministrament d’aigua potable i, posteriorment, amb la municipalització del servei.

I tot plegat es feu més gros a partir de 1927. Aquell va ser l’any que la Cambra de Girona es convertí en “provincial”: elaboració del nou cens de propietats urbanes, contractació de més personal… però, encara, de rellogats. Per això, també va ser l’any que es va sistematitzar la recerca d’una seu pròpia, cosa que no s’aconseguiria, però, fins el 1929. I el pressupost també va fer un salt espectacular: el de 1928 va ser de 95.575,99 pessetes. La institució estava consolidada