No deixem que converteixin l’Índex de preus de lloguer en un “dogma de fe”

La Generalitat de Catalunya ha posat en funcionament fa pocs dies l’Índex de preus de lloguer de Catalunya, un indicador públic que permet a tothom consultar els preus dels lloguers en una determinada zona.

L’Índex en si mateix és una eina útil i transparent. En aquest sentit satisfà a tothom: propietaris, arrendadors i arrendataris. Tots agraeixen disposar d’informació a l’hora de determinar el preu del lloguer que es pot oferir per un habitatge en una determinada població i en una determinada zona.

Ara bé, s’han de portar a consideració algunes característiques i limitacions que presenta l’esmentat índex. D’una banda, feta la prova, hi ha una seguit de variables -com l’antiguitat de l’edifici, l’estat de conservació, la planta on està ubicat i d’altres- que malgrat que cal complimentar per obtenir la informació, no incideixen a la pràctica en el resultat. És a dir, l’aplicació dona el mateix preu promig si posem que l’habitatge està en perfecte estat de conservació que si indiquem que té un estat de conservació deficient; o per exemple, el preu tampoc varia si informem que l’edifici és molt antic (més de  100 anys) o diem que té menys de 10 anys…

Vistes aquestes mancances,  l’Índex tan sols es pot considerar com una eina de referència, en tant que és evident que el preu d’un arrendament ha de ser completament diferent si un pis està en perfectes condicions que si està completament deteriorat; o si l’edifici és de recent construcció o és molt antic, entre d’altres circumstàncies que tradicionalment es tenen en compte a l’hora de fixar el preu d’un lloguer.

Sobre aquesta base seria injust que les administracions apliquessin incentius o sancions als propietaris arrendadors basant-se en un Índex incomplert, de tal manera que, paradoxalment, es premies els propietaris que no han fet un adequat manteniment de l’habitatge que posen en lloguer, els quals haurien d’oferir la finca a un preu de lloguer inferior al preu promig de l’Índex. I mentrestant, els arrendadors que rehabiliten els habitatges i els posen al mercat en perfectes condicions veuen com se’ls apliquen limitacions de preu o sancions, o no se’ls permet accedir a determinats incentius, perquè el preu de lloguer que demanen està, lògicament, per sobre de la mitjana que marca l’Índex.

Per altra cantó, s’ha de tenir molt en compte que els preus promig que ofereix l’Índex estan basats en el contractes concertats en el pitjors moments de la crisi, després que el preu de lloguer baixés entre un 25 i un 30% respecte quan el mercat no havia patit les tensions econòmiques. Així doncs, el punt de partida sobre el qual es pretén mesurar el mercat de lloguer actual és el preu més baix del cicle; per tant, es lògic que els actuals preus de mercat –en un context d’una certa recuperació econòmica- sempre siguin superiors al preu de referència que ens indica l’Índex.

Tot això no exclou el fet que el mercat actual del lloguer està sotmès a moltes tensions: no hi ha prou oferta per atendre com cal la demanda i, com a conseqüència, els preus se situen a l’alça. S’han de fer els esforços necessaris per evitar que segueixi aquesta tendència i evitar que hi hagi, a la fi, una “bombolla del lloguer”. Ara bé, aquest problema no s’ha de resoldre amb polítiques de congelació de preus -com ja es va fer anteriorment, cosa que va comportar una disminució dràstica del nombre d’habitatges de lloguer.

Totes les polítiques han d’anar adreçades a potenciar l’oferta de pisos de lloguer, amb incentius que facin que es rehabiliti pisos que no estan en condicions i s’aportin al mercat; fer noves construccions d’habitatges de lloguer públics i privats; activar el gran parc de pisos buits que estan en mans dels bancs i de grans tenidors que, per circumstàncies diverses, es retenen i es mantenen inactius, etc…

En resum, estem d’acord amb què hi hagi un Índex que proporcioni informació i transparència (acceptant les limitacions de l’actual informació) però no en el fet que aquesta eina imperfecta es converteixi en l’element regulador d’un mercat en el qual s’ha d’incidir mitjançant totes les polítiques tendents a multiplicar l’oferta d’habitatges. Quan s’augmenti l’oferta, i es pot fer, s’evitarà la temuda pujada de preus. Mentrestant, no fem d’aquest Índex “un dogma de fe”.

Miquel Costa i Perich
Gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Girona